Activitat: relació de la informació.

En aquesta activitat el que haurem de realitzar és un procés d'elecció de continguts. Per tal d'elaborar una bona tasca relacionarem una temàtica negativa, de l'àmbit escolar, amb diversos enllaços a bases de dades, diaris digitals i diferents plataformes.

Afecta directament al professorat, arribant a límits perillosos pel sector.

1. La primera fase del treball ha sigut debatre sobre el tema de recerca. Després de tenir en compte quins eren els millors sectors a escollir per trobar informació, hem decidit cercar sobre l'ansietat del professorat escolar.

2. El procés de cerca que hem seguit ha estat molt complet. Hem començat a buscar per bases de dades com l'ERIC, DIALNET, etc

3. El primer enllaç trobat ha estat aquest:

http://files.eric.ed.gov/fulltext/ED092518.pdf

Un article anglès penjat a la base de dades ERIC. Aquest text va desengranant el tema i va desenvolupant-lo des de la seva definició, fins a les raons del problema.  És a dir que defineix el problema de l'estrès docent i proporciona una explicació lògica a aquesta xacra educativa.

http://www.rieoei.org/rie66a01.pdf

Un altre article, aquest cop en espanyol, i també de la base de dades DIALNET. Ha estat extret de la revista iberoamericana de la educación, una revista educativa de molt de prestigi. En aquesta ocasió el text desenvolupa les diferents circumstàncies que poden acabar afectant la psicologia del professorat, com per exemple acabar provocant ansietat. Per altra banda aquesta recensió acaba oferint recursos i orientacions per protegir la salut mental del professor, tants cops afectada per l'activitat nociva de l'alumnat.

http://www.psicopedagogia.com/articulos/?articulo=406

Per acabar un article en castellà trobat al cercador Google. Aquesta reflexió està escrita per part d'un doctor en psicologia i pedagogia, Valentin Martínez - Otero. Aquest autor és un dels pilars de la matèria, ja que ha escrit una quantitat immesurable de llibres i articles sobre l'àmbit educatiu. En aquest cas l'autor explica les principals raons de l'estrès del professorat i la seva prevenció.


 Cal tenir en compte que l'important  d'aquesta activitat ha estat el procés més que el resultat, ja que hem pogut desxifrar la manera de trobar la informació científica pertinent d'algun tema. 

Aquest petit resum serà penjat al bloc de l'Oriol Roger, Núria Ros, Andrea Mañas i Sofía Rovira idènticament, ja que en ser treball en grup ha estat elaborat per tots.

Infografia sobre l'estudi dels menors a la tecnologia:

Avancem en el temari, però seguim treballant contingut ja realitzat. En els textos que ens fan llegir i tractar arribem a una conclusió molt clar: sempre s'ha vigilat el menor en relació a les tecnologies. Es va fer a l'inici a la radio, el cine, després la televisió, i una cosa tan gegant i immensa com les noves tecnologies (videojocs, mòbils, internet, ordinadors, etc.), no podia ser menys.

En aquesta infografia, el grup format per l'Àlex Masferrer, la Sofía Rovira, la Núria Ros, l'Andrea Mañas i jo mateix, l'Oriol Roger, intentem explicar - resumir en general la idea.

Mapa Conceptual sobre: "Nadius i Immigrants"

Sovint els conceptes exposats en qualsevol document o assaig no queden del tot clares. Per això programadors, pedagogs, tècnics educatius fa anys que treballen i fan esforços per atendre les necessitats de comprensió amb les millors millores pedagògiques i educatives.

Una d'aquestes millores és l'ús de l'esquema o mapa conceptual. Coincidint amb l'activitat proposada a l'aula, he decidit elaborar el mapa conceptual sobre el text que parla de la idea de Marc Prensky dels  "Nadius i els immigrants digitals", i és el següent:

Reflexió sobre "Nadius i immigrants"

En el moment de llegir el text de "Nadius i immigrants" va semblar-me un text amb una temàtica molt adequada en els moments actuals. Per aquest motiu vaig decidir fer-ne una reflexió entorn de les idees principals.

Reflexió:

El missatge directe d’aquest text gira entorn de les anomenades TIC en relació als alumnes i als professors. Proposa una comparativa entre l’ús que en fa un determinat sector amb l’altre. Explica el fet de néixer en un context tecnològic, com el sector més jove, o néixer en un context més antic, el sector més vell, i les seves conseqüències. Aquesta divisió de conceptes és on l’autor estipula la metàfora dels nadius i els immigrants. En relació amb aquests dos ítems, els nadius són tots els nois i les noies que han crescut en un ambient envoltat de tecnologia, per tant d’ençà que han nascut que hi han participat, i els immigrants que són tot aquell sector més envellit i que ha vist néixer i créixer la tecnologia, però que ben pocs cops s’hi ha apropat. Presentada aquesta idea, la tasca de la reflexió, és comentar i esmentar les qüestions més importants sobre aquest tema.

Primer de tot esmentar breument quina és la procedència d’aquesta metàfora que ens ocupa. Marc Prensky va ser l’autor d’aquesta encertada metàfora sobre la polarització de l’educació tecnològica. Lligada a ella, l’any 2008, Daniel Cassany i Gilmar Ayala, personal docent de la *UPF, en van elaborar aquesta reflexió que avui treballem. Aprofitant el benentès cal deixar constància que el text, tot i parlar dels temps moderns i la tecnologia actual, al ser del 2008, per algun costat ja es va veient que va quedant antiquat. Però entrem directament al text, directament a la metàfora que ens proposa Prensky: els nadius i els immigrants. Parla sobre aquest món tecnològic tan volàtil que són les TIC, que produeix un canvi cultural profund en el tracte de la informació i el mateix amb el coneixement, les dades. El que passa en aquest món és que uns van néixer envoltats d’aquest nou context i uns altres van quedar mig superats per ell. Aquesta diferenciació permet avui visualitzar dues comunitats ben separades, per una banda els nadius, nois i noies que controlen les xarxes socials, la tecnologia més moderna, i per l’altre, els immigrants, arrelats en un passat analògic i material de premsa escrita i lloms de llibres físics. El problema el trobem en el moment que ens toca extrapolar aquest debat en el món educatiu, on hi hem d’introduir la tecnologia. Com pot educar un professor, a través dels mitjans tecnològics, si ja partim del fet que els alumnes en tenen més coneixement que ell?

Abans d’entrar a valorar la relació d’alumne – professor en el moment d’educar amb les TIC, hauríem de saber des d’on parteix cada un. El fet que uns s’hagin adaptat ràpidament a l’àmbit i els altres encara no s’hi hagin posat, els posa en un notori desavantatge. En quins aspectes? El text proposa un seguit de diferències (requadre inferior), on en destaquem el processament paral·lel, l’hipertext, la multi modalitat i l’aprenentatge amb joc i diversió.

En primer lloc el processament paral·lel, o “multitasking” en anglès, paraula que designem al fet d’anar executant activitats virtuals conjuntes, dues o tres, o deu al mateix moment. Un exemple podria ser jo mateix en aquest moment, ja que estic escoltant música des del You Tube, mentre executo un comentari de text, amb el Word, sobre un altre document que tinc obert a l’escriptori de l’ordinador, a través del visualitzador de l’Apple. Per una persona com jo, que estic dins dels marges per ser un nadiu, aquests processos són elementals, de dificultat baixa, ja que és l’activitat que fem cada dia mentre estem al sofà, naveguem per internet, etc. Els problemes els trobem en la comunitat d’immigrants digitals, ja que necessiten un processament pausat i lent, a part d’haver de fer tasca per tasca, una després de l’altre. Crec que és un problema de no familiarització amb les eines digitals, amb els diferents dispositius electrònics, que únicament es pot solucionar agafant l’hàbit d’utilitzar amb freqüència aquesta tecnologia, sense cap tipus de por, tothom a partit de cero en algun moment o altre.

El segon aspecte que destaquem és l’hipertext, un concepte que expressa una quantitat d’informació distribuïda per mitjà dels interessos de l’autor, en el moment que redacta. Tornant a agafar l’exemple personal podríem referir-nos a l’hipertext amb aquest document que estic escrivint. Imaginem que un cop acabés de redactar el pengés a internet per qualsevol persona que volgués mirar-lo o consultar-lo. El que trobaria seria el meu comentari i un seguit d’enllaços, o links, per seguir trobant informació sobre l’autor, el tema, els docents que escriuen, etc. És a dir la informació està repartida a diferents llocs i el lector es dirigeix cap a on més l’interessa. Ara bé, nosaltres tenim el costum de tenir una pestanya oberta amb la informació sobre el que escrivim, per altra banda tenim un document obert que el professor ens ha enviat per contrastar la informació, i altres elements que podem anar tractant al mateix moment per anar aprofitant el que més ens interessa. O podria fer això un immigrant digital que s’ha informat sempre per la via d’un sol canal? Podria anar formant-se per mitjà de moltes fonts quan sempre ha llegit només un sol llibre, quan només ha llegit des d’un diari? Jo penso que aquest és un dels elements que més els costaria d’accedir i controlar, llegir un diari virtual contrastant-lo amb d’altres, mentre accedeix a escriure en un Word el que ha pogut copsar seria un procés feixuc i dificultós pels immigrants digitals.

  

Una altra qualitat, que aporta el domini del món tecnològic comunicatiu, és la multi modalitat. Fa uns anys que s’ha abandonat la manera d’expressar-se, cartes o documents, de transmetre records, fotografies, o seqüencies, vídeos. En aquest món tan desenvolupat s’entrellacen  les maneres de transmetre el que es pensa, i ja es pot fer tant amb un gràfic amb dades, amb imatges acabades amb alguna frase, amb vídeos manipulats, etc. S’ha desbordat el nombre de modalitats d’expressar-se i fer sentir la veu de cada un dels ciutadans i ciutadanes. Hi ha una multi modalitat molt elevada per expressar-te millor, escollint la forma que a cada subjecte li sembli més precisa. En aquest sentit penso que si la capacitat per escriure, la creativitat i el talent existeix, perquè els immigrants no poden obrir-se a noves maneres d’expressar-se?

I és aquí on vull fer un petit parèntesi per fer palesa una incomoditat. No acabarem res si no ho comencem, no eradicarem l’analfabetisme tecnològic si no fem mans i mànigues per solucionar-ho. Hem de passar ratlla al sector més desfavorit com a immigrants? O els hem d’incloure, de tal manera que en res ja es puguin considerar un nadiu més? Per part seva, els immigrants tecnològics no n’acaben res de quedar-se al marge amb por d’aquest món tan gran. S’ha de superar el temor de no poder assimilar aquest món i anar-ho abastant tot, de més a menys. I el mateix en els mètodes educatius.

Per acabar voldria esmentar una de les possibles solucions que podríem aportar per tota aquesta gent que s’està quedant ancorada en el passat. El text o posa com una diferència més, però hi considero una lleugera diferència amb les altres. Es tracta de la relació que el nadiu estableix amb el joc i l’aprenentatge. Es refereix a la capacitat que té la persona per començar de baix cap a dalt, augmentant la dificultat progressivament dels elements que va tractant. Un exemple molt clar n’és qualsevol joc de la PSP, la Playstation 3 o la Xbox, que des dels nivells inicials fins al final d’aquests jocs hi ha una progressió de dificultat molt notòria. Per tant, i em pregunto seriosament, no podríem aplicar aquesta fase d’aprenentatge als mateixos immigrants? El text diu que pels immigrants aquesta connexió no existeix, ja que per ells és un procés serio i pesat, però com a mig pedagog penso que es podria revertir la situació, salvant així una gran part del problema. Una educació de la comunicació i la tecnologia, les TIC, progressiu i pautat, de més a menys cap a l’assoliment dels coneixements bàsics per a tothom.

Per anar tancant la reflexió pensar en Màtrix, pel·lícula futurista que vaticina una guerra amb les màquines en el món tecnològic. Aquest film surt repetides vegades al llarg del text, com a divisor entre el món de les màquines pels nadius i el món real pels immigrants, sense tenir present la major. En el món actual aquests dos mons no són paral·lels, sinó que tot el contrari, són exactament el mateix món i un viu de l’altre. És per això que és tan important que ens actualitzem tots plegats, per poder tirar endavant la societat junts. Un exemple molt significant són les “revoltes” que es produeixen constantment via Twitter, organitzades per Facebook, etc. Per agafar-ne una com a referent el 15M, moviment de descontents amb la situació política del país que es va organitzar per les xarxes socials per revoltar-se. Tota la gent que combrega amb aquest moviment, o a l’inrevés, i és un immigrant tecnològic no pot participar-ne? Com s’ha d’assabentar de totes aquests corrents? S’ha d’esperar a què la premsa ho publiqui i/o distorsioni? No ho pot viure en la mateixa pell? Per tant, un altre exemple, en aquest moment podria existir una revolució ciutadana per acabar amb la tauromàquia a tot l’estat espanyol, però molta gent en quedaria al marge, perquè s’estaria gestant des de canals de comunicació nous, les TIC. És un dret poder accedir tots i totes a aquests nous elements, però també és un deure esforçar-nos per arribar-hi.

I si és tan important aquest vessant en la societat, com no ha de no ser-ho en l’educació? És cabdal. El ritme d’aprenentatge del professor ha d’estar al nivell de l’alumne. Tal com abans, per mitjà del llibre, el professor ensenyava a llegir, ara el mateix docent ha d’ensenyar a operar amb la tecnologia. Tot i això sempre partint d’una premissa: La tecnologia al servei de l’educació, i no l’educació al servei de la tecnologia. Perquè si fos a l’inrevés, donaríem la raó a aquells equips docents que desprestigien les facultats dels alumnes per desenvolupar-se en els mons digitals i tecnològics, i no ha de perquè ser així. Per tant reconèixer un cert desavantatge formatiu, i integrar les pràctiques més adequades a l’escola, però com he dit abans sempre en nivell progressiu. Fins a arribar a un nivell òptim del control de les TIC, fins a introduir les TIC com un dret més de cada persona del planeta, una eina que faciliti el progrés i anul·li la diferència i no a l’inrevés.

Síntesi del Tema 1

(Aquesta síntesi respon als textos del primer tema de l'assignatura ensenyament i aprenentatge en la societat digital)

Mòbils avançats, ordinadors moderns, grans programes, les millors aplicacions, metodologies tecnològiques, comunicació ràpida, i en tot aquest panorama on posem l’educació? En aquest primer tema he pogut descobrir les TiC, com han avançat aquestes i fins a on arriben els reptes de l’educació entorn de les noves tecnologies.

Avui en dia els nens i les nenes que accedeixen a l’escola ho fan ja d’una manera diferent de la qual ho vam fer nosaltres, molt més diferent de la dels nostres pares, i per descomptat no s’assembla en res a la manera que accedien els nostres avis a l’escola. En res? Poder si que hi ha una semblança entre l’escola dels nostres avis i l’escola dels infants actuals, i és la finalitat d’aquesta escola; educar. Tot i això aquest educar és el que ha canviat tan radicalment, en aquests darrers anys s’ha introduït un conjunt de canvis bestials entorn a les formes, maneres i instruments de transmetre els ensenyaments i aprenentatges. Amb els textos que hem treballat, durant aquests dies a l’aula, he mig desxifrat quins inconvenients i reptes desenvolupa l’educació davant aquesta envestida tecnològica.

Marc Prensky s'ha posicionat com un fidel defensor de les noves
tecnologies a l'aula.

Primer de tot voldria parlar del text de Cassany, D. i Ayala, G. Que fan un assaig, sobre la teoria de Marc Prensky, entorn dels nadius i els immigrants digitals. En aquest assaig podem copsar la idea de un col·lectiu molt adequat a aquests canvis, i un altre que no tan. Mentre uns avançant per la dreta i molt de pressa, els altres encara estan aprenent a encendre el cotxe. Es a dir, tot aquest conjunt tecnològic no esta funcionant per el total de la societat, sinó que per un sector reduït. Aquest sector reduït sabrà interpretar els processos d’utilització dels dispositius, agafarà agilitat d’idiomes, portarà a terme més d’una aplicació tecnològica a la vegada, es mourà amb comoditat per aquests nous món. Però per l’altre banda, els que es quedin ancorats en el passat, ho passaran malament en la vessant d’adaptació social.

Amb aquest tema a mi se’m planteja un dubte en el camp educatiu, alguns cops ja confirmat: Com els professors, que sempre hem anomenat “de la vieja escuela”, podran ser capaços d’educar amb uns mitjans que els suposen desconfiança i inseguretat? I la segona part de la pregunta: Com educaran amb uns mitjans que els alumnes controlen molt millor que ells mateixos? Voldria pensar que qui s’hagi d’encarregar de la formació de l’equip docent, en la majoria de casos serà competent i actuarà amb eficiència. A no sé així, els processos educatius que es volguessin fer entorn la innovació i les TiC fracassarien. Per altre banda també voldria enaltir la figura dels nadius digitals convertits, no aquells que van néixer amb el mòbil o la tableta electrònica sota el braç, sinó aquelles persones ja d’edat avançada que han sabut adaptar-se als temps i a tota aquesta onada tecnològica que ens envolta. Aquestes persones, juntament amb uns nadius digitals receptius i amb ganes de fer de docents tecnològics, és el que necessita la societat. D’aquesta manera aconseguirem que ningú es senti ni nadiu ni immigrant, sinó que tots podrem acabar controlant les TiC, i serà d’aquesta manera també que podrem acabar-ho aplicant a l’educació d’una forma eficaç i pedagògica.

Anem ara a l’altre text, el de Àlvar Álvarez i Roberto Méndez; “Cultura tecnològica i educación”. Aquest fragment de text planteja les dificultats i reptes en la línia del anterior. Si l’anterior text parlava dels diferents bàndols que sostenen aquest progrés tecnològic, el text que ens ocupa ara planteja el problema i es vol parar a debatre’l i exposar-lo. El què havia de venir ja és aquí i per això el debat tecnologia – educació s’ha de tenir el més aviat possible. 

Per una banda la idea inicial d’aquest segon document és el control tecnològic, davant la ciència. Cal remarcar que la ciència sempre ha estat aquell coneixement pur, interpretant la realitat, i la tecnologia el coneixement aplicat, sigui amb un fi positiu o negatiu. Doncs és aquesta tecnologia, que a través del coneixement de la ciència, a portat a la generació post – moderna a voler tenir un control de la societat, defensant els valors buscats amb aquest procés de progrés i millora de les condicions de vida. El fet curiós és l’anàlisi històric, el veure que des de sempre s’ha tingut aquesta idea de predomini. Com diu el text, Francis Bacon, Descartes, van ser dels primers en sistematitzar el ideal del progrés per mitjà del avenç científic – tecnològic. Aquesta voluntat de control s’anomena imperatiu tecnològic, com diuen algunes línies llegides: creer que el desarrollo tecnológico – identificando tecnología como artefactes – es la fuente del progreso y la via para superar miserias pasadas.

L'ampli ventall que ofereix el món tecnològic és inacabable.

Cal remarcar l’afegit que té aquesta voluntat tecnològica imperativa, que és l’avenç de les TiC, de la tecnologia aplica, valgui la redundància, que dóna pas a una multidireccionalitat d’opcions inacabable. Es a dir, un conjunt d’opcions infinites de fer les coses, i ho explico. Actualment estem en un món canviant, on la informació circula esbojarrada dia rere dia, la comunicació és instantània i els moviments/processos/mecanismes cada cop són més còmodes i fàcils de fer. Això no és mera casualitat de que passi el temps, sinó que és fruit d’un procés d’acceleració tecnològica, d’una modernització agosarada, d’un ritme que ens està portant a fins que mai hauríem pensat. Aquestes pràctiques són molt favorables pel conjunt de la societat, i dia rere dia ho mostren les millores de les condicions de vida humanes, però fins a quin punt es pot arribar? Tot això genera un ventall molt ampli d’operar i actuar, la multidireccionalitat.

Un petit parèntesi, voldria fer menció també de la classificació que fa el text sobre els components de la tecnologia. Segons aquests components els autors dibuixen els d’artefacte, organitzatius, biològics i simbòlics. Aquesta classificació respon a la necessitat d’agrupar el conjunt d’alguna manera, ja que el treball i producte de l’acció humana ja va més enllà de la construcció de simples eines, de simples màquines.

Un cop arribat al punt de plantejar la temàtica del text i els seus protagonistes, el control tecnològic i les variants d’aquestes, és el moment que els autors plantegen els reptes que l’educació té davant d’aquest escenari. L’educació ha de respondre a aquesta modernització fent que aquesta estigui al seu servei, i no al revés. Que la tecnologia sigui un pilar fonamental de la innovadora escola que en pugui sortir de tot plegat. Que en resum, no es caigui en el control social, no es caigui en l’empitjorament dels drets socials i civils de cada adult/a, de cada nen/a en aquest cas, i sí que s’entrellaci el progrés que s’està duent a terme amb l’educació.

Per anar tancant aquesta síntesi, l’últim text a comentar és el de “Educar en la Sociedad de la información”, sota la coordinació de Manuel Area. I sense anar més lluny, aquest últim document parla sobre un dels temes que he anat desengranant fins ara: l’era de la informació, i com aquesta es lliga a l’educació.

A “Nativos i Immigrantes digitales” hi vaig trobar un punt que parlava sobre la capacitat dels nadius digitals de cercar, de trobar la informació. Encara més potent era la capacitat, d’aquests nadius, que podien manejar aquesta informació com volguessin. Podíen ser creadors d’informació pública, generadors, editors, fer el que volguessin amb ella. I entorn aquesta idea va la ultima publicació del tema, com repensar el significat i las metes de l’educació, quina és la tasca en aquesta època històrica, que hi diu la UNESCO, la Comissió Europea, la patronal... Un tractat d’estudi sobre tots aquest conceptes tan volàtils, canviants, nous, que s’han d’aplicar a l’educació i no s’acaba de saber bé quina és la millor manera.

Personalment penso que la velocitat tecnològica no s’ha d’aplicar de la mateixa manera a l’educació. El món digital permet l’error, permet equivocar-se. Un creador d’una aplicació pot veure que el que ha creat ha estat un fracàs que ningú ho ha utilitzat i retirar-ho, una escriptora d’un post a la Viquipèdia pot adonar-se’n que el que ha escrit no té cap sentit i esborrar-ho, una tendència pot ser nociva per la societat i intentar eradicar-se. El que no pot passar és que un nou procés educatiu que s’apliqui ràpid i malament, per adaptar-nos al món digital, sigui vàlid. El perquè rau en els nens i les nenes que ja quedaran marcats i marcades per la utilització d’aquest procés, d’aquesta manera, sigui quina sigui la seva dimensió. Penso que és importantíssim, tal i com l’educació va respondre a la impremta, com ha perdurat després de múltiples guerres, com s’ha democratitzat, i un tan llarg etc. Ara és el moment d’adaptar-la a aquestes noves maneres de funcionar. Tot i així, com he dit abans, aquesta necessitat no s’ha de convertir en un problema, sinó que s’ha d’estudiar amb decòrum, s’ha de  matisar amb els millors tecnòlegs però també amb els millors pedagogs i professionals de l’educació, s’ha de reflexionar quina és la millor manera i trobar-la. Així serà com l’educació podrà avançar, de la mà de les TiC i el món digital, cap al progrés i la millora dels drets dels infants.