Reflexió sobre "Nadius i immigrants"

En el moment de llegir el text de "Nadius i immigrants" va semblar-me un text amb una temàtica molt adequada en els moments actuals. Per aquest motiu vaig decidir fer-ne una reflexió entorn de les idees principals.

Reflexió:

El missatge directe d’aquest text gira entorn de les anomenades TIC en relació als alumnes i als professors. Proposa una comparativa entre l’ús que en fa un determinat sector amb l’altre. Explica el fet de néixer en un context tecnològic, com el sector més jove, o néixer en un context més antic, el sector més vell, i les seves conseqüències. Aquesta divisió de conceptes és on l’autor estipula la metàfora dels nadius i els immigrants. En relació amb aquests dos ítems, els nadius són tots els nois i les noies que han crescut en un ambient envoltat de tecnologia, per tant d’ençà que han nascut que hi han participat, i els immigrants que són tot aquell sector més envellit i que ha vist néixer i créixer la tecnologia, però que ben pocs cops s’hi ha apropat. Presentada aquesta idea, la tasca de la reflexió, és comentar i esmentar les qüestions més importants sobre aquest tema.

Primer de tot esmentar breument quina és la procedència d’aquesta metàfora que ens ocupa. Marc Prensky va ser l’autor d’aquesta encertada metàfora sobre la polarització de l’educació tecnològica. Lligada a ella, l’any 2008, Daniel Cassany i Gilmar Ayala, personal docent de la *UPF, en van elaborar aquesta reflexió que avui treballem. Aprofitant el benentès cal deixar constància que el text, tot i parlar dels temps moderns i la tecnologia actual, al ser del 2008, per algun costat ja es va veient que va quedant antiquat. Però entrem directament al text, directament a la metàfora que ens proposa Prensky: els nadius i els immigrants. Parla sobre aquest món tecnològic tan volàtil que són les TIC, que produeix un canvi cultural profund en el tracte de la informació i el mateix amb el coneixement, les dades. El que passa en aquest món és que uns van néixer envoltats d’aquest nou context i uns altres van quedar mig superats per ell. Aquesta diferenciació permet avui visualitzar dues comunitats ben separades, per una banda els nadius, nois i noies que controlen les xarxes socials, la tecnologia més moderna, i per l’altre, els immigrants, arrelats en un passat analògic i material de premsa escrita i lloms de llibres físics. El problema el trobem en el moment que ens toca extrapolar aquest debat en el món educatiu, on hi hem d’introduir la tecnologia. Com pot educar un professor, a través dels mitjans tecnològics, si ja partim del fet que els alumnes en tenen més coneixement que ell?

Abans d’entrar a valorar la relació d’alumne – professor en el moment d’educar amb les TIC, hauríem de saber des d’on parteix cada un. El fet que uns s’hagin adaptat ràpidament a l’àmbit i els altres encara no s’hi hagin posat, els posa en un notori desavantatge. En quins aspectes? El text proposa un seguit de diferències (requadre inferior), on en destaquem el processament paral·lel, l’hipertext, la multi modalitat i l’aprenentatge amb joc i diversió.

En primer lloc el processament paral·lel, o “multitasking” en anglès, paraula que designem al fet d’anar executant activitats virtuals conjuntes, dues o tres, o deu al mateix moment. Un exemple podria ser jo mateix en aquest moment, ja que estic escoltant música des del You Tube, mentre executo un comentari de text, amb el Word, sobre un altre document que tinc obert a l’escriptori de l’ordinador, a través del visualitzador de l’Apple. Per una persona com jo, que estic dins dels marges per ser un nadiu, aquests processos són elementals, de dificultat baixa, ja que és l’activitat que fem cada dia mentre estem al sofà, naveguem per internet, etc. Els problemes els trobem en la comunitat d’immigrants digitals, ja que necessiten un processament pausat i lent, a part d’haver de fer tasca per tasca, una després de l’altre. Crec que és un problema de no familiarització amb les eines digitals, amb els diferents dispositius electrònics, que únicament es pot solucionar agafant l’hàbit d’utilitzar amb freqüència aquesta tecnologia, sense cap tipus de por, tothom a partit de cero en algun moment o altre.

El segon aspecte que destaquem és l’hipertext, un concepte que expressa una quantitat d’informació distribuïda per mitjà dels interessos de l’autor, en el moment que redacta. Tornant a agafar l’exemple personal podríem referir-nos a l’hipertext amb aquest document que estic escrivint. Imaginem que un cop acabés de redactar el pengés a internet per qualsevol persona que volgués mirar-lo o consultar-lo. El que trobaria seria el meu comentari i un seguit d’enllaços, o links, per seguir trobant informació sobre l’autor, el tema, els docents que escriuen, etc. És a dir la informació està repartida a diferents llocs i el lector es dirigeix cap a on més l’interessa. Ara bé, nosaltres tenim el costum de tenir una pestanya oberta amb la informació sobre el que escrivim, per altra banda tenim un document obert que el professor ens ha enviat per contrastar la informació, i altres elements que podem anar tractant al mateix moment per anar aprofitant el que més ens interessa. O podria fer això un immigrant digital que s’ha informat sempre per la via d’un sol canal? Podria anar formant-se per mitjà de moltes fonts quan sempre ha llegit només un sol llibre, quan només ha llegit des d’un diari? Jo penso que aquest és un dels elements que més els costaria d’accedir i controlar, llegir un diari virtual contrastant-lo amb d’altres, mentre accedeix a escriure en un Word el que ha pogut copsar seria un procés feixuc i dificultós pels immigrants digitals.

  

Una altra qualitat, que aporta el domini del món tecnològic comunicatiu, és la multi modalitat. Fa uns anys que s’ha abandonat la manera d’expressar-se, cartes o documents, de transmetre records, fotografies, o seqüencies, vídeos. En aquest món tan desenvolupat s’entrellacen  les maneres de transmetre el que es pensa, i ja es pot fer tant amb un gràfic amb dades, amb imatges acabades amb alguna frase, amb vídeos manipulats, etc. S’ha desbordat el nombre de modalitats d’expressar-se i fer sentir la veu de cada un dels ciutadans i ciutadanes. Hi ha una multi modalitat molt elevada per expressar-te millor, escollint la forma que a cada subjecte li sembli més precisa. En aquest sentit penso que si la capacitat per escriure, la creativitat i el talent existeix, perquè els immigrants no poden obrir-se a noves maneres d’expressar-se?

I és aquí on vull fer un petit parèntesi per fer palesa una incomoditat. No acabarem res si no ho comencem, no eradicarem l’analfabetisme tecnològic si no fem mans i mànigues per solucionar-ho. Hem de passar ratlla al sector més desfavorit com a immigrants? O els hem d’incloure, de tal manera que en res ja es puguin considerar un nadiu més? Per part seva, els immigrants tecnològics no n’acaben res de quedar-se al marge amb por d’aquest món tan gran. S’ha de superar el temor de no poder assimilar aquest món i anar-ho abastant tot, de més a menys. I el mateix en els mètodes educatius.

Per acabar voldria esmentar una de les possibles solucions que podríem aportar per tota aquesta gent que s’està quedant ancorada en el passat. El text o posa com una diferència més, però hi considero una lleugera diferència amb les altres. Es tracta de la relació que el nadiu estableix amb el joc i l’aprenentatge. Es refereix a la capacitat que té la persona per començar de baix cap a dalt, augmentant la dificultat progressivament dels elements que va tractant. Un exemple molt clar n’és qualsevol joc de la PSP, la Playstation 3 o la Xbox, que des dels nivells inicials fins al final d’aquests jocs hi ha una progressió de dificultat molt notòria. Per tant, i em pregunto seriosament, no podríem aplicar aquesta fase d’aprenentatge als mateixos immigrants? El text diu que pels immigrants aquesta connexió no existeix, ja que per ells és un procés serio i pesat, però com a mig pedagog penso que es podria revertir la situació, salvant així una gran part del problema. Una educació de la comunicació i la tecnologia, les TIC, progressiu i pautat, de més a menys cap a l’assoliment dels coneixements bàsics per a tothom.

Per anar tancant la reflexió pensar en Màtrix, pel·lícula futurista que vaticina una guerra amb les màquines en el món tecnològic. Aquest film surt repetides vegades al llarg del text, com a divisor entre el món de les màquines pels nadius i el món real pels immigrants, sense tenir present la major. En el món actual aquests dos mons no són paral·lels, sinó que tot el contrari, són exactament el mateix món i un viu de l’altre. És per això que és tan important que ens actualitzem tots plegats, per poder tirar endavant la societat junts. Un exemple molt significant són les “revoltes” que es produeixen constantment via Twitter, organitzades per Facebook, etc. Per agafar-ne una com a referent el 15M, moviment de descontents amb la situació política del país que es va organitzar per les xarxes socials per revoltar-se. Tota la gent que combrega amb aquest moviment, o a l’inrevés, i és un immigrant tecnològic no pot participar-ne? Com s’ha d’assabentar de totes aquests corrents? S’ha d’esperar a què la premsa ho publiqui i/o distorsioni? No ho pot viure en la mateixa pell? Per tant, un altre exemple, en aquest moment podria existir una revolució ciutadana per acabar amb la tauromàquia a tot l’estat espanyol, però molta gent en quedaria al marge, perquè s’estaria gestant des de canals de comunicació nous, les TIC. És un dret poder accedir tots i totes a aquests nous elements, però també és un deure esforçar-nos per arribar-hi.

I si és tan important aquest vessant en la societat, com no ha de no ser-ho en l’educació? És cabdal. El ritme d’aprenentatge del professor ha d’estar al nivell de l’alumne. Tal com abans, per mitjà del llibre, el professor ensenyava a llegir, ara el mateix docent ha d’ensenyar a operar amb la tecnologia. Tot i això sempre partint d’una premissa: La tecnologia al servei de l’educació, i no l’educació al servei de la tecnologia. Perquè si fos a l’inrevés, donaríem la raó a aquells equips docents que desprestigien les facultats dels alumnes per desenvolupar-se en els mons digitals i tecnològics, i no ha de perquè ser així. Per tant reconèixer un cert desavantatge formatiu, i integrar les pràctiques més adequades a l’escola, però com he dit abans sempre en nivell progressiu. Fins a arribar a un nivell òptim del control de les TIC, fins a introduir les TIC com un dret més de cada persona del planeta, una eina que faciliti el progrés i anul·li la diferència i no a l’inrevés.