Síntesi del Tema 1

(Aquesta síntesi respon als textos del primer tema de l'assignatura ensenyament i aprenentatge en la societat digital)

Mòbils avançats, ordinadors moderns, grans programes, les millors aplicacions, metodologies tecnològiques, comunicació ràpida, i en tot aquest panorama on posem l’educació? En aquest primer tema he pogut descobrir les TiC, com han avançat aquestes i fins a on arriben els reptes de l’educació entorn de les noves tecnologies.

Avui en dia els nens i les nenes que accedeixen a l’escola ho fan ja d’una manera diferent de la qual ho vam fer nosaltres, molt més diferent de la dels nostres pares, i per descomptat no s’assembla en res a la manera que accedien els nostres avis a l’escola. En res? Poder si que hi ha una semblança entre l’escola dels nostres avis i l’escola dels infants actuals, i és la finalitat d’aquesta escola; educar. Tot i això aquest educar és el que ha canviat tan radicalment, en aquests darrers anys s’ha introduït un conjunt de canvis bestials entorn a les formes, maneres i instruments de transmetre els ensenyaments i aprenentatges. Amb els textos que hem treballat, durant aquests dies a l’aula, he mig desxifrat quins inconvenients i reptes desenvolupa l’educació davant aquesta envestida tecnològica.

Marc Prensky s'ha posicionat com un fidel defensor de les noves
tecnologies a l'aula.

Primer de tot voldria parlar del text de Cassany, D. i Ayala, G. Que fan un assaig, sobre la teoria de Marc Prensky, entorn dels nadius i els immigrants digitals. En aquest assaig podem copsar la idea de un col·lectiu molt adequat a aquests canvis, i un altre que no tan. Mentre uns avançant per la dreta i molt de pressa, els altres encara estan aprenent a encendre el cotxe. Es a dir, tot aquest conjunt tecnològic no esta funcionant per el total de la societat, sinó que per un sector reduït. Aquest sector reduït sabrà interpretar els processos d’utilització dels dispositius, agafarà agilitat d’idiomes, portarà a terme més d’una aplicació tecnològica a la vegada, es mourà amb comoditat per aquests nous món. Però per l’altre banda, els que es quedin ancorats en el passat, ho passaran malament en la vessant d’adaptació social.

Amb aquest tema a mi se’m planteja un dubte en el camp educatiu, alguns cops ja confirmat: Com els professors, que sempre hem anomenat “de la vieja escuela”, podran ser capaços d’educar amb uns mitjans que els suposen desconfiança i inseguretat? I la segona part de la pregunta: Com educaran amb uns mitjans que els alumnes controlen molt millor que ells mateixos? Voldria pensar que qui s’hagi d’encarregar de la formació de l’equip docent, en la majoria de casos serà competent i actuarà amb eficiència. A no sé així, els processos educatius que es volguessin fer entorn la innovació i les TiC fracassarien. Per altre banda també voldria enaltir la figura dels nadius digitals convertits, no aquells que van néixer amb el mòbil o la tableta electrònica sota el braç, sinó aquelles persones ja d’edat avançada que han sabut adaptar-se als temps i a tota aquesta onada tecnològica que ens envolta. Aquestes persones, juntament amb uns nadius digitals receptius i amb ganes de fer de docents tecnològics, és el que necessita la societat. D’aquesta manera aconseguirem que ningú es senti ni nadiu ni immigrant, sinó que tots podrem acabar controlant les TiC, i serà d’aquesta manera també que podrem acabar-ho aplicant a l’educació d’una forma eficaç i pedagògica.

Anem ara a l’altre text, el de Àlvar Álvarez i Roberto Méndez; “Cultura tecnològica i educación”. Aquest fragment de text planteja les dificultats i reptes en la línia del anterior. Si l’anterior text parlava dels diferents bàndols que sostenen aquest progrés tecnològic, el text que ens ocupa ara planteja el problema i es vol parar a debatre’l i exposar-lo. El què havia de venir ja és aquí i per això el debat tecnologia – educació s’ha de tenir el més aviat possible. 

Per una banda la idea inicial d’aquest segon document és el control tecnològic, davant la ciència. Cal remarcar que la ciència sempre ha estat aquell coneixement pur, interpretant la realitat, i la tecnologia el coneixement aplicat, sigui amb un fi positiu o negatiu. Doncs és aquesta tecnologia, que a través del coneixement de la ciència, a portat a la generació post – moderna a voler tenir un control de la societat, defensant els valors buscats amb aquest procés de progrés i millora de les condicions de vida. El fet curiós és l’anàlisi històric, el veure que des de sempre s’ha tingut aquesta idea de predomini. Com diu el text, Francis Bacon, Descartes, van ser dels primers en sistematitzar el ideal del progrés per mitjà del avenç científic – tecnològic. Aquesta voluntat de control s’anomena imperatiu tecnològic, com diuen algunes línies llegides: creer que el desarrollo tecnológico – identificando tecnología como artefactes – es la fuente del progreso y la via para superar miserias pasadas.

L'ampli ventall que ofereix el món tecnològic és inacabable.

Cal remarcar l’afegit que té aquesta voluntat tecnològica imperativa, que és l’avenç de les TiC, de la tecnologia aplica, valgui la redundància, que dóna pas a una multidireccionalitat d’opcions inacabable. Es a dir, un conjunt d’opcions infinites de fer les coses, i ho explico. Actualment estem en un món canviant, on la informació circula esbojarrada dia rere dia, la comunicació és instantània i els moviments/processos/mecanismes cada cop són més còmodes i fàcils de fer. Això no és mera casualitat de que passi el temps, sinó que és fruit d’un procés d’acceleració tecnològica, d’una modernització agosarada, d’un ritme que ens està portant a fins que mai hauríem pensat. Aquestes pràctiques són molt favorables pel conjunt de la societat, i dia rere dia ho mostren les millores de les condicions de vida humanes, però fins a quin punt es pot arribar? Tot això genera un ventall molt ampli d’operar i actuar, la multidireccionalitat.

Un petit parèntesi, voldria fer menció també de la classificació que fa el text sobre els components de la tecnologia. Segons aquests components els autors dibuixen els d’artefacte, organitzatius, biològics i simbòlics. Aquesta classificació respon a la necessitat d’agrupar el conjunt d’alguna manera, ja que el treball i producte de l’acció humana ja va més enllà de la construcció de simples eines, de simples màquines.

Un cop arribat al punt de plantejar la temàtica del text i els seus protagonistes, el control tecnològic i les variants d’aquestes, és el moment que els autors plantegen els reptes que l’educació té davant d’aquest escenari. L’educació ha de respondre a aquesta modernització fent que aquesta estigui al seu servei, i no al revés. Que la tecnologia sigui un pilar fonamental de la innovadora escola que en pugui sortir de tot plegat. Que en resum, no es caigui en el control social, no es caigui en l’empitjorament dels drets socials i civils de cada adult/a, de cada nen/a en aquest cas, i sí que s’entrellaci el progrés que s’està duent a terme amb l’educació.

Per anar tancant aquesta síntesi, l’últim text a comentar és el de “Educar en la Sociedad de la información”, sota la coordinació de Manuel Area. I sense anar més lluny, aquest últim document parla sobre un dels temes que he anat desengranant fins ara: l’era de la informació, i com aquesta es lliga a l’educació.

A “Nativos i Immigrantes digitales” hi vaig trobar un punt que parlava sobre la capacitat dels nadius digitals de cercar, de trobar la informació. Encara més potent era la capacitat, d’aquests nadius, que podien manejar aquesta informació com volguessin. Podíen ser creadors d’informació pública, generadors, editors, fer el que volguessin amb ella. I entorn aquesta idea va la ultima publicació del tema, com repensar el significat i las metes de l’educació, quina és la tasca en aquesta època històrica, que hi diu la UNESCO, la Comissió Europea, la patronal... Un tractat d’estudi sobre tots aquest conceptes tan volàtils, canviants, nous, que s’han d’aplicar a l’educació i no s’acaba de saber bé quina és la millor manera.

Personalment penso que la velocitat tecnològica no s’ha d’aplicar de la mateixa manera a l’educació. El món digital permet l’error, permet equivocar-se. Un creador d’una aplicació pot veure que el que ha creat ha estat un fracàs que ningú ho ha utilitzat i retirar-ho, una escriptora d’un post a la Viquipèdia pot adonar-se’n que el que ha escrit no té cap sentit i esborrar-ho, una tendència pot ser nociva per la societat i intentar eradicar-se. El que no pot passar és que un nou procés educatiu que s’apliqui ràpid i malament, per adaptar-nos al món digital, sigui vàlid. El perquè rau en els nens i les nenes que ja quedaran marcats i marcades per la utilització d’aquest procés, d’aquesta manera, sigui quina sigui la seva dimensió. Penso que és importantíssim, tal i com l’educació va respondre a la impremta, com ha perdurat després de múltiples guerres, com s’ha democratitzat, i un tan llarg etc. Ara és el moment d’adaptar-la a aquestes noves maneres de funcionar. Tot i així, com he dit abans, aquesta necessitat no s’ha de convertir en un problema, sinó que s’ha d’estudiar amb decòrum, s’ha de  matisar amb els millors tecnòlegs però també amb els millors pedagogs i professionals de l’educació, s’ha de reflexionar quina és la millor manera i trobar-la. Així serà com l’educació podrà avançar, de la mà de les TiC i el món digital, cap al progrés i la millora dels drets dels infants.